Vint anys! Xifra màgica en la nostra cultura, font d’inspiració per cantautors i motiu de celebració pel temps corregut d’algun fet important, on s’acostuma a fer balanç.Jo ja fa més de vint anys que tinc vint anys, així que no es tracta del meu aniversari , però del que vull xerrar ha deixat empremta en la meva vida i en la manera d’exercir la meva professió.
L’any 1993 es va fer realitat un somni gairebé impossible de pensar uns anys abans per la sanitat menorquina: va arribar la primera promoció de metges interns residents (MIR) per realitzar la seva formació de l’especialitat de medicina familiar i comunitària a l’illa.No sabria dir el dia exacte que s’ha de commemorar aquest fet, si fos la data de naixement seria més fàcil, però es pot escollir el dia que estàvem asseguts un davant l’altre, mirant-nos als ulls dient ‘ho intentem?’, o el dia que va arribar la carta del Ministeri acreditant al centre de salut Dalt Sant Joan per formar a residents, o el dia que es va acreditar l’hospital Verge del Toro, o el dia que va sortir en el B.O.E. la primera convocatòria amb el número de places a concurs …. Prefereixo no concretar, ja que el treball per acreditar l’àrea per la docència va començar uns mesos abans amb un gerent una mica hiperactiu (ell em disculparà que el tracti així) que va aprofitar una oportunitat d’aquelles que no es solen repetir i, sense adonar-nos, tots els tràmits es varen complir i ja estàvem compromesos fins les orelles, amb una mescla d’il·lusió i tremolor. ( segueix)
Bé, així que l’any 93 arriba la primera fornada de residents. Mai havia vist a tanta gent motivada, il·lusionada i compromesa amb un projecte tan ambiciós. La novetat, els nervis, la sensació d’haver obert un meló massa gran, tot això s’esvaïa quan veies que poc a poc el tren avançava. Amb la segona promoció, l’any 94, vaig quedar definitivament enamorat de la meva professió i de poder-la exercir a la meva illa natal. Poder fer assistència (atendre a pacients), docència i investigació era tot un luxe que compensava els esforços necessaris per portar-ho endavant, un luxe accessible sols en uns pocs llocs molt escollits, i ho tenia a casa. Amb els anys te n’adones que els bons residents són bons abans de començar la residència i que no ets tu, el tutor, el que té la vareta màgica per convertir-los en bons professionals, te n’adones que l’experiència pot ser tan sols haver fet les coses sempre malament, que has d’aprendre molt. I dels residents aprens, i molt. Si algú ha d’aprendre del que fas, ja procures fer-ho bé, en qualsevol moment has de poder donar explicacions del que fas i has d’acceptar que l’altre et mostri una manera millor o diferent d’enfocar-ho. No conec una manera millor d’anar perfeccionant.
Vint anys, vint promocions, i tantes persones que hi han estat compromeses i han fet possible que funcionés any darrera any. Clar que no tot han estat coses agradables, però, com diuen a la cançó dels Manel, “ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”.
I a què ve tanta ‘cursilada’? Doncs són tres els punts que em motiven a fer aquest escrit.
En primer lloc m’agradaria donar les gràcies a totes aquelles persones que han participat i format part d’aquest projecte i aconsegueixen que la docència no sigui sols una paraula escrita en els papers que mostren alguns personatges. Ja sé que donar gràcies per part meva no te res a veure amb un reconeixement institucional, però almenys teniu el meu respecte. L’agraïment també va dirigit als metges residents, que no hem d’oblidar que són la benzina que fa funcionar aquest motoret. I també s’agraeix la paciència dels pacients, que no sempre tenen fàcil entendre això dels metges residents.
En segon lloc crec que vint anys són molts i que cal fer balanç sense oblidar els orígens. L’any 90 es va iniciar La Reforma de l’atenció primària a Menorca, transformació estructural que es va portar a terme a una velocitat esbojarrada i amb una transformació filosòfica o funcional molt més delicada on la creació de l’Unitat Docent tenia com a principal objectiu ser un revulsiu per ajudar que el personal sanitari fos capaç d’assumir la transformació necessària per estar a l’alçada dels reptes que corresponen a aquesta atenció primària reformada. S’esperava que l’Unitat Docent (la formació d’especialistes en medicina de família) fos com una injecció de cavall per l’atenció primària. L’Unitat Docent era i és una font de recursos externs que sols es poden aconseguir amb la seva existència (si no hi ha Unitat Docent no hi ha recursos). Crec que el fet de tenir residents va facilitar rompre l’aïllament, compartir moltes coses amb la resta d’Espanya i accedir a recursos que pot ser no hagueren arribat mai. La història s’escriu una sola vegada, així que no val fer especulacions de com hagués evolucionat la sanitat pública a Menorca sense la seva Unitat Docent. Per si algú no entén de sentimentalismes i prefereix dades:
- En aquests vint anys són més de 90 metges residents els que han fet o encara fan la formació especialitzada a l’illa: 90 contractes per 3 (i ara 4) anys de feina.
- Són un total d’uns 290 anys de treball remunerats . Això equival a un servei mèdic amb 15 metges treballant contínuament durant els 20 anys.4
- Han arribat a coincidir 21 metges residents fent feina a l’hora, i fent guàrdies.
- Dels 90 residents actualment n’hi ha 20 que treballen en plantilla a l’illa, s’han quedat i treballen a la sanitat pública i coneixen el funcionament de l’hospital i com treure’n el millor rendiment.
- Des de la creació de la Unitat fins com a mínim el 2005 l’Àrea de Salut de Menorca disposava de dos llocs de feina més en plantilla, amb dotació econòmica, un d’ells d’auxiliar administratiu a temps complert i l’altre per metge però amb dedicació parcial. A partir del 2005 no puc assegurar com està ja que no tinc accés a aquesta informació.
- Des de la creació de l’Unitat Docent, l’àrea de salut disposava (al menys fins el 2005) d’un pressupost específic per la formació del que ha gaudit tota l’àrea de salut.
- Podem dividir el número de metges residents en formació que hi ha a Menorca pel número de metges generals en plantilla a l’àrea, o pel número d’habitants a l’illa i obtindrem un indicador objectiu d’aquests que agraden tant als polítics i gestors, per comparar-nos amb l’illa major. Els nostres números /indicadors són molt superiors (i això és bo o dolent segons pel que es vulgui utilitzar).
Cadascú que en tregui les conclusions que vulgui.
I en tercer lloc, els recursos que acompanyen a l’Unitat docent no són gratuïts. Estan lligats al compliment de l’objectiu principal de la seva existència: formar metges residents. La normativa és estricta i els sistemes d’avaluació necessiten dedicació i disciplina. A més, existeixen uns requisits per mantenir la docència que no es poden oblidar. Els recursos externs ja els he anomenat: doblers per les nòmines dels metges residents, per pagar les guàrdies que fan, per formació i per les dues places de plantilla extres. Però el recurs més valuós sense cap mena de dubte és intern i és el que aporten tots els professionals de trinchera amb els que conviuen els residents.
És una llàstima que amb els vint anys no s’hagi sedimentat una estructura prou estable per facilitar la permanència de l’Unitat Docent. És una llàstima que en vint anys encara no s’hagi incorporat dins l’organigrama la funció del metge resident com un membre més dins el centre de salut, o el paper de la figura del tutor. És una llàstima que tot es basi en voluntarismes, com si la formació de residents fos una mena de taqueta a la pell sense cap importància encara que algú es preocupi per ella. És una llàstima que cada any es repeteixi la mateixa escena els dies abans de l’incorporació dels nous residents (que s’han guanyat unes oposicions per venir a l’illa), amb trucades a darrera hora, missatges, reunions a dos i tres bandes, per ‘col·locar’ a cada nou resident amb un metge tutor a l’atenció primària. És una llàstima que no hi hagi problemes per utilitzar als residents com ma d’obra barata o per responsabilitzar als tutors d’objectius que corresponen a la direcció mèdica.
En els darrers dos anys es repeteix massa el tipus de discurs que justifica retallades i cap retallada justifica minvar recursos a l’Unitat Docent. Sincerament, el que no hem estat capaços de fer en vint anys difícilment ho arreglarem ara. Però el que hem aconseguit amb l’esforç d’un munt de companys durant aquest vint anys mereix un respecte més enllà de paraules i discursos de bones intencions. Tot i que sols sigui per seguir utilitzant als residents com ma d’obra barata per fer guàrdies o ‘substituir’ al tutor quan aquest està de vacances, i no m’agrada gens utilitzar aquest argument, es poden fer moltes coses. Totes les persones amb càrrecs que els capaciten per prendre decisions poden escollir les millors opcions que recolzin a aquests “recursos interns” que he anomenat abans, els de la trinchera. I entre les persones que prenen decisions n’hi ha de visibles com els coordinadors de centre de salut, director mèdic, gerent, i d’altres que estan per sobre, visibles o no, però molt influents. I espero que la primera reacció al llegir aquest escrit sigui pensar “què s’ha cregut aquest?, si ell és el primer que se’n beneficia de tenir residents!”, ja que obliga a resoldre l’enigma clau: si tan beneficiós és ser tutor, com s’explica que gaire bé ningú ho vulgui ser?.
Tot el que escric aquí ho faig a títol personal, sense representar a cap institució, ni empresa, ni sindicat, ni partit polític, ni ho faig en nom de cap grup de companys tot i que sé que comparteixen algunes opinions. M’he atrevit a escriure-ho perquè he estat resident, he estat coordinador de centre de salut, coordinador de la Unitat Docent i segueixo sent tutor, conscient, repeteixo, que tenir experiència pot ser sols haver-ho fet malament tota la vida. Sempre he tingut la sensació que existeix una “caixa negre” a la que no tinc accés on hi ha les justificacions de totes les decisions que no entenc, però em fa por un dia trobar-la i comprovar que està buida.
Una abraçada.
Andreu Estela Mantolan. Metge de Familia del CS Dalt sant Joan (Maó)
Article publicat al Diari Menorca el dia 6 de març de 2013