Aprender a nadar no debería ser un privilegio: competencia acuática, prevención de ahogamientos y equidad és l’article en el qual ha participat el Grupo de Trabajo de Actividad Física y Salud de la Sociedad Española de Medicina de Familia y Comunitaria (semFYC), amb el metge d’Ibamfic Manuel Sarmiento-Cruz.
Destaca el paper de l’Atenció Primària i els professionals de Medicina Familiar i Comunitària incorporant el consell preventiu relacionat amb la seguretat aquàtica, identificant situacions de vulnerabilitat i connectant les persones amb recursos i iniciatives comunitàries.
L’ofegament continua sent un important problema de salut pública i una causa de mort en bona part prevenible. La primera estratègia mundial de l’Organització Mundial de la Salut per a la prevenció dels ofegaments, publicada el 2025, planteja reduir un 35% les morts per aquesta causa abans de 2035 i actuar simultàniament sobre les persones, els entorns i els contextos d’exposició a l’aigua.
Entre les intervencions prioritàries hi ha millorar les competències de natació, seguretat aquàtica i autorescat. Però aquesta recomanació planteja una pregunta fonamental des de la perspectiva de l’equitat: totes les persones tenen les mateixes oportunitats per adquirir aquestes competències?
A Espanya, 537 persones van morir per ofegament i submersió en el medi aquàtic el 2023. El 80% eren homes i 207 tenien 65 anys o més. A aquestes morts cal afegir-hi els episodis no mortals i les lesions greus que poden derivar d’un ofegament.
L’evidència disponible mostra que la capacitat per nedar també està condicionada per factors socials. Estudis europeus han identificat una menor competència aquàtica entre infants i adolescents de famílies amb un nivell socioeconòmic més baix, així com desigualtats relacionades amb factors sociodemogràfics. Això qüestiona una prevenció basada exclusivament en la responsabilitat individual: aprendre a nedar requereix accés a instal·lacions, programes i recursos.
Des d’aquesta perspectiva, garantir l’accés a l’educació aquàtica pot formar part de les polítiques de salut pública i d’equitat. Els programes escolars i les iniciatives públiques poden contribuir a reduir les barreres econòmiques i socials que dificulten l’accés a aquestes competències.
L’article també assenyala la necessitat de ser prudents a l’hora d’analitzar les desigualtats relacionades amb la migració. No es pot atribuir una menor competència aquàtica a l’origen de les persones. Les diferències poden estar relacionades amb les experiències prèvies, les oportunitats d’aprenentatge i les barreres econòmiques, territorials, lingüístiques o culturals. Per això, cal millorar la informació disponible abans d’identificar determinats grups com a poblacions vulnerables.
Quin paper hi pot tenir l’Atenció Primària?
La prevenció dels ofegaments no es pot reduir a ensenyar a nedar. Les competències aquàtiques han d’anar acompanyades de coneixements sobre els riscos, capacitat d’autorescat i una percepció adequada de les pròpies capacitats. També són necessàries mesures sobre els entorns, la supervisió infantil, la vigilància i el salvament, així com la formació en rescat i reanimació.
En aquest abordatge, l’Atenció Primària pot tenir un paper rellevant. Els professionals de Medicina de Família i Comunitària poden incorporar el consell preventiu relacionat amb la seguretat aquàtica, identificar situacions de vulnerabilitat i connectar les persones amb recursos i iniciatives comunitàries. Aquest paper és especialment rellevant en infants, persones grans i altres persones que, per les seves circumstàncies, poden estar més exposades al risc.
La prevenció també pot abordar-se des de la salut comunitària, en coordinació amb escoles, municipis, entitats esportives i altres agents del territori. L’objectiu no és traslladar a les persones tota la responsabilitat de prevenir un ofegament, sinó contribuir a crear les condicions perquè puguin adquirir coneixements i habilitats i desenvolupar-se en entorns més segurs.
La prevenció dels ofegaments és, per tant, també una qüestió d’equitat. No n’hi ha prou amb recomanar que la població aprengui a nedar: cal preguntar-se qui té accés a aquest aprenentatge, quines barreres existeixen i què poden fer els sistemes educatiu, sanitari i comunitari per reduir-les.
Ves a l’article:
Aprender a nadar no debería ser un privilegio: competencia acuática, prevención de ahogamientos y equidad